The Light The Firey The Earthy The Wood The Windy The Watery The Dark  

martes, mayo 26, 2015

El clar en el bosc


Ara ja farà un any que es va formar aquest clar en el meu bosc. I no tinc gens clar que acabi mai de cobrir-se.

Recordo molt bé quan, ara fa un any, aquella tempesta va cobrir el bosc tot acabant amb aquell gran llamp que va fer miques un dels arbres que més he apreciat. Recordo aquell gran llamp que va entrar per la copa de l’arbre i el va travessar fins arribar a part mes profunda de l’arrel.

Un cop passada la tempesta vaig poder tornar a observar el meu bosc i allà on tot havia estat verd i frondós hi havia una clapa, un forat ben negre. L’arbre no nomes havia estat destrossat sinó que al caure, en el seu camí inexorable cap a terra, va fer mal a d’altres arbres del costat, emportant-se branques i fulles, fins i tot esgarrapant l’escorça d’altres arbres que no havien patit ni s´havien vist afectats per la tempesta.

Quan vaig anar a veure les restes d’aquell, el que havia estat un dels meus arbres preferits, vaig veure el seu interior, potser el llamp l’havia destrossat. però el que vaig veure dins la seva soca no era culpa del llamp sinó una part de l’arbre que fins aquell moment jo no havia vist. Aquell tronc era ple de foscor, estava ben podrit per dintre i amagava al seu interior un alè obscur. I el terra? Que li havia passat al terra del seu voltant, no puc entendre com m’havia passat allò per alt. Aquell terra era erm, sec, més semblant a la roca d’un desert que no al llit d’un bosc frondós.

No podia creure el que els meus ulls estaven veient, aquell arbre, aquell preciós arbre que tan m’estimava no era ni molt menys el que fins aquell moment havia mostrat. Fa poc menys de quatre anys quan el plançó va aparèixer en el meu bosc, em va cridar molt l’atenció, tenia quelcom especial. Durant els primers mesos jo el cuidava, i m’hi sentia molt a gust al seu costat. En resposta, allò semblava que el plançó havia crescut enèrgicament i sobretot ràpidament, convertint-se en un dels arbres mes importants i imponents del meu bosc.

Jo em sentia molt a gust, aixoplugat entre les seves branques, gaudia de passar les tardes a la seva ombra, em sentia a gust amb el sol fet de passar l’estona amb ell. Crec que també tenia molt a veure que un dels que fins aquell moments era un dels meus arbres preferits havia estat trasplantat a una regió llunyana per ferla florir i que allà nasqués un nou bosc.

Mentre aquest arbre que ara lleu als meus peus estava creixent, els altres arbres més alts i més antics del meu bosc, aquells que m’han acompanyat durant molts i molts anys i son tant importants a la meva vida, anaven xiuxiuejant al vent que aquell arbre no era el que semblava, que era un mal arbre i que portaria problemes. Però jo, entre innocent i confiat, sembla que no vaig fer cas d’aquells advertiments, semblava més que aquelles paraules o aquells consells que els arbres m’oferien fossin dits en un antic idioma Ent, en una llegua o en unes paraules que jo no entenia, o potser que no volia entendre seduït per aquell que ara és caigut.

Ara ja ha passat un any, però res ha crescut en aquest clar. La foscor i la podridura que es contenia dins del tronc es va vessar dies després de la caiguda, fent més gran i més profund el clar del bosc, com si es tractes de sang d’alien en un terra de metall.

Per sort els arbres més alts i forts continuen presents en el meu bosc, i potser si és veritat que la caiguda d’aquell arbre els va afectar, els va fer mal, però sembla que mica en mica aquelles ferides es van curant i que ells tornen a ser com abans.

També estic més content perquè l’arbre que va ser trasplantat a terres llunyanes a tornat a ser trasplantat aquí, sembla que ja va fer la feina que allí havia de fer i ara torna a florir aquí on es el seu lloc.

Per altra banda i encara que en aquest clar no hi hagi crescut res, la vida continua i sembla que en parts mes allunyades del clar i sense que jo me’n adonés, altres plançons van començar a créixer en aquest bosc, altres plançons que mica en mica s’han convertit en petits arbres, ja que aquets estan creixent poc a poc i amb un ritme normal. I ara com ara crec que els estic oferint l’atenció necessària, ni mes ni menys, però sobretot ara vaig amb cura, presto mes atenció a les senyals, als comentaris que el vent arrossega cap a mi dels arbres mes alts i importants del meu bosc, encara que no puc negar cert recel a tot el bosc que m’envolta.

Veient aquest clar em sento vuit, veig que falta alguna cosa, miro a terra i veig les restes d’aquell que havia estat un dels arbres que més he estimat, però que ara realment veig que no era res, que no valia la pena tots els esforços i ajuts que li havia prestat.

Em fa ràbia sentir-me trist, em fa ràbia no només sentir aquesta enyorança per quelcom que no ho mereix, i m’enrabio amb mi mateix pel sol fet de sentir això que sento i això encara em fa sentir pitjor. Però el pitjor, el pitjor de tot és adonar-me del temps que perdo observant aquest clar, un temps que podria aprofitar només donant mitja volta i observant el gran bosc que em rodeja, un bosc que m’aprecia i m’estima, que em valora, un bosc que fins fa un any m’encantava cuidar i que ara he deixat descuidat.

He d’aprendre a oblidar aquell clar, he de gaudir dels fruits que aquest, el meu bosc, m’ofereix, gaudir del recer de les seves ombres, dels bons consell que el vent em fa arribar, però sense mai oblidar el que va passar, aprendre d’allò i fer tot el possible per què un arbre així mai més torni a florir en el meu estimat bosc.

Kim, el guardabosc.

Counter

Copyright © 2006 Kim