Sentir-se’n part.

Aquest dissabte s’ha casat un dels meus millors amics, s’han casat dos de les persones que mes estimo.

“Quants anys fa que ens va'm conèixer? Uns deu... qui ho diria… Com vola el temps, aleshores érem nens i ara suposo que ja som homes... I tu un home casat”

Dissabte vaig gaudir d’un dels dies mes feliços de la meva vida. Saber que aquells que estimes son feliços et fa feliç.
No em pensava pas que una data, una cerimònia o un “contracte” podrien significar molt mes del que per si signifiquen, perquè tot el que se representava tot allò era per lligar allò que tots coneixíem i compartíem.
Però de vagades el teus sentiments, i el teu cor prenen el control i set cau alguna llàgrima, llàgrimes de felicitat, i no vaig ser l’únic en aquesta situació. M’encanta haver pogut viure aquest dissabte, m’encanta haver sentit tot el q vaig sentir. Gracies per compartir-ho amb mi.


Doncs be, el casament es va dur a terme a l’ajuntament de Barcelona, a la sala del Consell de Cent, allà estàvem tots ben posadet tots ben arreglats, amics, familiars, coneguts, professors... (Sí, hi havia una professora del nostre institut, algú que ha aportat molt a les nostres vides.) Quan ens estàvem col•locant, va entrar el cor, si hi havia cor, una amiga de la novia n’és membre, i era un regal a mes de una sorpresa.


Tots col•locats al nostres llocs va entrar la novia. Impressionant, quin vestit mes maco, d’un color daurat, estilitzat, i amb una brusa de reixilla i uns brodats...
La cerimònia va ser molt amena, el que els casava era amic de la família... Dos amics van llegir una ratlles, no sé, va ser molt emotiu, i amb el “sí, vull” va deixar caure la primera llàgrima del dia.
Desprès de la sortida de l’ajuntament i de que els nuvis passessin per la pluja d’arròs i pètals de rosa, ens vam dirigir cap a l’autocar que ens va portar al restaurant.
Vam anar a la crta. de la Roca, al Palauet Montcada, un lloc molt acollidor, primer ens vam incorporar al aperitiu, amb barra lliure per assedegar la set. El pica pica boníssim i jo ressaltaria l’arròs negre, q estava per llepar-se’n els dits, felicitacions al pare del amo. Després van venir les fotos:

(Encara que mentre es feien les fotos hi havia mes d’un/a que no li treia l’ull de sobre al fotògraf, “a lo q me incluyo”).
I tot seguit cap el menjador, allà vam gaudir de una Amanida tèbia d’escamarlans amb guarnició i un xai rostit a la castellana amb guarnició amenitzats amb vins i caves a dojo (Sí també aigua) tot allò per donar lloc al pastis de cerimònia.
De cop els cambrers van portar una taula amb un gerro amb flors al mig de la sala, de cop el gerro comença a girar la part superior de la taula comença a pujar , una columna plena de miralls apareixen en espiral els pastissos nupcials, tot un xou, una preciositat i una sorpresa fins i tot per els nuvis.
Desprès del pastís, va arribar el vall, un altre cop la barra lliure, i bueno ja sap tothom com van aquestes festes.
Tot va concloure amb un últim vall, Titànic, i com burros alguns vam caure i ens vam deixar embriagar per aquella melancolia ambiental produïda per la cançó, un últim llagrimeig de felicitat, i cap a l’autocar.
Un cop al barri vam decidir anar a fer l’ultima copa, vam anar al Snooker i vam xerrar una estona. Els nuvis es van acomiadar una nit d’hotel els estava esperant. I mica en mica tothom es va anar dispersant.
Jo vaig anar cap al Belladona a saludar, i aquí comença un altre historia q ara no penso explicar.

Ara només espero que algun dia seré jo el protagonista d’un dia com aquest, amb la meva parella al meu costat, i amb vosaltres dos (bueno potser algun mes...) i acompanyants de molta altre gent en aquella data.


Des de dissabte una felicitat curiosa em recorre, gracies per fer-me’n partícip, gracies per voler-ho compartir amb mi i amb tots els altres. Gracies per ser qui sou.
Un gran petó, Kim.