Vull viure en positiu

De vegades ens costa veure el final del camí on volem arribar, de vegades el veiem no gaire clar i ens costa avançar, d’altres el camí te una fi molt clara però ens neguem a acceptar-la.
Ara visc un dilema, perquè estic vivint una situació que engloba les tres possibilitats, no vec el final del camí, a sobre esta borrós, en canvi tothom te molt clar on arribaré. Tothom menys jo.
Tenim que acceptar prendre decisions dures, decisions que no ens agraden, massa dures per mi en aquest cas.
Al mateix temps que escric aquestes línies el dilema creix, la cosa augmenta, prendre decisions en calent no es el mes adequat, però potser es lo millor per mi perquè sinó mai donaré aquest pas...
El sentiment de culpabilitat es dur... potser hauria de fer més, potser podria fer més, però les forces d’un tenen un límit, les ganes, els motius, tot te un principi i un fi, i per mes que em dolgui, per mes que les llàgrimes siguin com ganivets caient per la meva cara jo ja no em vec amb forces de fer res mes.

L’angoixa em consumeix, es com si la pressió augmentes al voltant dels meus pulmons, em costa respirar, la tristor m’envaeix.
¿Perquè em sento tan malament havent fet el q tothom creu q fa temps q hauria d’haver fet? ¿Perquè has d’estimar a un amic si les coses no funcionen? ¿Perquè no es mes senzill deixar d’estimar, d’apreciar aquella persona, de valorar-la?
Acabo de perdre algo molt important per mi, algo q valoro amb molta força, algo que sentia part de mi mateix, he perdut un bon amic.