Torna a ser Sant Jordi
Demà torna a ser Sant Jordi, i un any mes compraré unes quantes roses per regalar, però cap d’elles tendra el sentiment que ha de tenir la rosa per aquest dia tan assenyalat.
Es tonteria que aquest dies em posin melancòlic, però la veritat es que ho fan.
Només una vegada he comprat un llibre per regalar a la persona que he estimat, però ja aleshores les coses entre nosaltres no anaven be, i posteriorment han anat a pitjor. De fet no només va ser una vegada, en van ser dos, encara q la segona, anys després, vaig acabar per no regalar-li.
En aquest últim any, dos persones han passat per la meva vida, dos q m’hauria encantat mantenir al meu costat, però que no ha pogut ser, i ara que fa poc n’ha passat una tercera y he pogut viure el sentiment contrari al que estic acostumat, els agraeixo molt a aquestes primeres dues persones que hagin actuat com han actuat, ja que allargar algo que un dels dos veu que no funciona crec que es contraproduent per tots dos.
Un amic em va dir que m’admirava per tenir les idees clares i saber agafar el camí difícil i quedar-me “sol” q no pas el fàcil per viure acompanyat. Dubto que sigui una cosa d’admirar, però si una cosa que s’ha de fer, encara que ara q veig el dia de demà no deixo de pensar com seria viure-ho amb algú al meu costat.
Sigui com sigui i amb temps vista, tinc un nou camp de treball, i aquest camp és la meva il•lusió. Soc una persona q s’il•lusiona massa ràpidament, que ràpidament es deixa portar pels sentiments positius i s’imagina una autopista de coses bones, i la realitat no es ni de bon tros així. I aleshores quan vas a 120 per hora es quan de cop veus que no hi ha autopista, nomes un mur de formigó armat, i sense gaire temps a reaccionar t’estimbes... Potser va essent hora que comenci a adonar-me.
Ara ja farà 2 anys que vaig obrir aquest blog, i les coses han canviat molt en aquest dos anys. He conegut gent, gent ha desaparegut de la meva vida, d’altres han anat entrant i sortint, la majoria s’han mantingut des de un principi. L’únic que puc dir es que el balanç es molt positiu.
Es tonteria que aquest dies em posin melancòlic, però la veritat es que ho fan.
Només una vegada he comprat un llibre per regalar a la persona que he estimat, però ja aleshores les coses entre nosaltres no anaven be, i posteriorment han anat a pitjor. De fet no només va ser una vegada, en van ser dos, encara q la segona, anys després, vaig acabar per no regalar-li.
En aquest últim any, dos persones han passat per la meva vida, dos q m’hauria encantat mantenir al meu costat, però que no ha pogut ser, i ara que fa poc n’ha passat una tercera y he pogut viure el sentiment contrari al que estic acostumat, els agraeixo molt a aquestes primeres dues persones que hagin actuat com han actuat, ja que allargar algo que un dels dos veu que no funciona crec que es contraproduent per tots dos.
Un amic em va dir que m’admirava per tenir les idees clares i saber agafar el camí difícil i quedar-me “sol” q no pas el fàcil per viure acompanyat. Dubto que sigui una cosa d’admirar, però si una cosa que s’ha de fer, encara que ara q veig el dia de demà no deixo de pensar com seria viure-ho amb algú al meu costat.
Sigui com sigui i amb temps vista, tinc un nou camp de treball, i aquest camp és la meva il•lusió. Soc una persona q s’il•lusiona massa ràpidament, que ràpidament es deixa portar pels sentiments positius i s’imagina una autopista de coses bones, i la realitat no es ni de bon tros així. I aleshores quan vas a 120 per hora es quan de cop veus que no hi ha autopista, nomes un mur de formigó armat, i sense gaire temps a reaccionar t’estimbes... Potser va essent hora que comenci a adonar-me.
Ara ja farà 2 anys que vaig obrir aquest blog, i les coses han canviat molt en aquest dos anys. He conegut gent, gent ha desaparegut de la meva vida, d’altres han anat entrant i sortint, la majoria s’han mantingut des de un principi. L’únic que puc dir es que el balanç es molt positiu.
3 Comments:
M'agradaría fer-te un regal "especial".
Per què? Doncs perqué tot i que potser de vegades no ho demostri prou, ets especial per mi Kim.
No puc posar-te una foto d'una rosa ben lluent, així que et convido a visitar el meu blog per regalarte-la i et deixo amb una de les meves poesies preferides com a petit llibre que et regalo en la diada del llibre, EL DIA DE SANT JORDI.
És el primer cop en tota la meva vida que no podré passejar-me Rambla amunt i avall a Barcelona, sentint l'agradable flaire de roses fresques i llibres acabats de sortir de la impremta. Espero que tots els que pogueu, i per suposat tu Kimet, gaudiu d'una diada tant i tant especial per mi!
Et deixo amb la poesia de Federico García Lorca
"EL POETA PIDE A SU AMOR QUE LE ESCRIBA
Amor de mis entrañas, viva muerte,
en vano espero tu palabra escrita
y pienso, con la flor que se marchita,
que si vivo sin mí quiero perderte.
El aire es inmortal. La piedra inerte
Ni conoce la sombra ni la evita.
Corazón interior no necesita
la miel helada que la luna vierte.
Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas.
Llena, pues, de palabras mi locura
o déjame vivir en mi serena
noche del alma para siempre oscura."
Petonets, Gatet
Hola guapo!! Feliz día... Espero que te regalen algúna a ti.. y sinó pues aki tienes la mia... sólo has de entrar en mi space.. un besoteeeeee!! By ACIDBURN
asihh Sant jordi como es. Pue snada estos dos años el blog ha ido creciendo como tu , como persona. Ha servido como medio de expresión. algun lio habrá traido , peor seguro que mas recompensas. Que haría yo si nentrar de vez en cuando. Si cuando pasa mucho sin que actualices me digo. ¿Que le pasa akim que no actualiza? i sen japón no esta aun jaja^^
Venga un beso y hasta pronto
Publicar un comentario
<< Home